sa comunidade limbistica preistorica

” In d’onzunu dessos lìberos etimològicos mios, prubbigados in sa Cannaca Semìtica (“Collana Semitica”), apo esprimidu ciaramente su métodu de sa kirca etimològica. Deo impito 17 ditzionàrios (pius sas grammàticas) ki pertocant a sas limbas mediterrànias antigas e medievales, limbas ki sunt cumpàrvidas a s’istòria fintza de s’orìzine dessa tzivilidade. Sa kirca mia tucat dae su lemma de como e colat, intra cuffrontos lessicales et morfémicos, fintzas a su prus arcàicu lemma ki si potat credibilementi accarare cun su lemma sardu de tucada. Deo gai cumpudho sos ditzionàrios (e sas grammàticas) dessas limbas italiana, ispagnola, catalana, antigu-italiana, bizantina, latina, greca, egìtzia, àraba, ebràica, fenìtzia, ugarìtica, aramàica, assira, babilunesa, accàdica, sumérica. In prus, po no lassare nudha de non-tintadu, deo cumpudho puru su ditzionàriu hittitu e su de sànscritu. Sempremmai m’arribbo s’ischampiada de cumpudhare – cufforma a sos bisonzos – sos ditzionàrios dessas limbas célticas, de sa bascha e, proite nono, dessa limba gòtica e puru dessas limbas germànicas. Prus de 23 ditzionàrios.

Bisonzat a èsser ciaru ki s’usu metòdicu de custos ditzionàrios e grammàticas est su fundamentu d’onzi trabàgliu etimològicu assuba ‘e sa limba sarda. Deo, fatendhe goi, arrefudo, sigumente ametòdica, antzis provocatòria, sa mendea de sos ki sunt cumbìnkidos tzegamente ki sa limba sarda colet de sa latina (o de sa bascha: es. Eduardo Blasco Ferrer, ma non solu), e s’addinnant a cumpudhare petzi cudhu ditzionàriu, francu su preferre sas limbas romanzas cue sunt appegaus, a narre: su catalanu, s’ispagnolu, s’italianu, oppuru (s’assurdidade prus manna) si gosant a traduire dae-sardu-a-sardu o, k’est matessi, dae-sardu-a-italianu.
S’imberriamentu isbirgonzadu d’arrimare sa prassi sientifiga po si lolloiare in sa traduida auto-referentziada, in d’una traduida fata aintro a una matessi limba, est unu iscandalosu marchu in sa pedhe dessos etimologistas. Assempru, unu gretzista, traduindhe su gr. témenos cumente ‘recinto sacro’, ‘area consacrata’, accurtziat su lemma a su berbu gr. témnō ‘taglio’, e tanca sa kistioni, kenna prus castiai a sa base arcàica, k’imbetzes istat a fora dessa limba greca, et est sum. temen ‘fondazione’ (nel senso di area costruita, delimitata): v. akk. temennu ‘fondazione’, ‘pietra di fondazione con documento’.
Canto a sos latinistas, s’indàzine issoro (po nde narre una) asuba a su sardu déu los giughet a assertare, mancu a narre, un’orìzine latina, francu a lu cuffrontare cun gr. Ζεύς (antzis, sigundu lògicas ischuscimignadas, cun θεός). No li tzìrigat s’ipòtisi ki déus, e puru Zeús, apat un’arcàica base in sum. de ‘creare’ + u ‘totalità, universo’: de-u = ‘Creatore dell’Universo’. Ki pustis su skr. deva ‘dio’ apat sa matessi arraiga sumérica, est un’àteru berevicu, un’indìssiu ki est istadu su fuedhu suméricu a ispàrghere su cuntzetu dessu printzìpiu universali, e nono sa paràula indoeuropea *dyau (recostruida!), ki est tzotzada pa fedi dae sos istudiosos de sa “ischola indoeuropea”. Si deo m’attribo de cumbìnkere cudhos etimologistas de s’impostadura imballiada, arrischo sa lapidatzione. In ciambu dessa lapidatzione mi so’ balanzadu sa damnatio memoriae dae sos académicos sardos, in primis da Eduardo Blasco Ferrer.
A castiai beni, sa diffarèntzia dessos métodos est bedha e ciara. Su mètodu issoro est su matessi de su mètodu de unu archiòlogu mandroni ki forrogat unu monumentu po pacor metros, dassendhe asuta ‘e terra su 90% dessu muru e dessas cosas ki s’agatant assa base de su muru. Est cumente ki Schliemann diat àere isfossadu Tròia a sa primmu arrasadura ebbia, antzis ki fintzas a sa de noe. Deo, isforroghendhe sas primmu arrasaduras dessa limba sarda de oe, l’apo acciapada po su 40% reférrida a lemmas italianos-ispagnolos-catalanos-latinos. Como a degh’annos, deo traduia pròpiu gai, fatendhe base in cudhas limbas! Balla! Oe mi diat sentire ridìcuru e ciappinu si mi diat frimmare a cudhos arrasos. Deo como cussìdero custa manera ca protzebbosa (tandho, a-sientìfica), e sigo su disterru fintzas a sa “base roccosa”, agatendhe s’arribu de 60% ki, abbàida unu pagu, est reférridu assos ditzionàrios sumeru-semìticos, aggiummai est “carrale” a sos ditzionàrios sumeru-semìticos.
Accò proite deo affirmo ki sa “ugna tosta” de su léssicu sardu de como affungat aintro a sas limbas dessu laku semìticu. Nde colat, sientificamenti, ki sas bases arcàicas dessa limba sarda sunt, abberu, sumeru-semìticas. E dabboikì sa Sardigna no at mai baliadu peruna invasioni nen colonizzazioni dae sos pòpulos dessa Mezzaluna Fértile, nde colat ki a sos tempos pre-imperiales, pre-cristianos, sa base dessas limbas mediterrànias (e dessa limba sarda) fiat “sumeru-semìtica” ab origine: fiat “sumeru-semìtica” tout court, ma, castiamus beni, nomine tantum, a narre ki pertocaiat a una comunidade limbìstica preistòrica (Primma e Sigunda Koiné) ki at abbratzadu totu su Mediterràniu, e ki deo como ciamo “sumeru-semìtica” scetti proite, dabboi milli e mill’annos ki sunt abarradas carraxadas, sas “bancas” lessicales e sos ischritos sunt cumpàrvidos petzi in sos logos ki nos ciamamus “sumeru-semiticos”. Si in cudhos tempos puru sos Sardos diant àere ischritu sas taulitas de luzana, èsseret istadu prus ciaru ki puru in Sardigna si faedhaiat sa matessi limba. Ma est possìbbili ki primma o pustis calicuna cosa como carraxada siat torrada a sa Sardigna.
Est ciaru ki s’usu fitianu dessos ditzionàrios dae mene tzitados (fidos cumpanzos de unu etimologista sériu) no nos lìberat dassa priparatzioni limbìstica de base e dae sa balentia. Custu est canto deo so’ ripetendhe dae meda annos a s’académicos, attremenéndhelos ki su aer fatu sos matessi istùdios mios no lis dispensat de su leare unu métodu sériu (cudhu inoghe tzitadu), proite kenna custu métodu si ke sunt furriados in sa tremma, si ke sunt arroccados in su dogmàticu assertu ki sa limba sarda colet mescamente o petzi de sa limba latina (o de sa limba basca…). De custa assurda paghesa e tutzinadura dessu métodu nd’ant a arrespònnere dainanti a s’istòria dessa sièntzia.

(…)

Deo apo naradu medas bortas, et como lu ripito, ki sa crae po cumprènnere su problema dess’arribbada de s’antiga limba preromana s’acciapa in sa cunkista dessas tzitades e in sa segadura ki in s’istòria dessu mundu s’est semper criada intra tzitade e campagna. In s’istòria dessa limba sarda amus a leare, pro custu, unos paràmetros netzessàrios a cumprènnere medas problemas de s’ìsula. Su primmu paràmetru est ki sos Romanos, benzendhe in Sardigna, si sunt fatos a meres dessa tzitades. Gai est sutzédidu de Karallu (Karalis < Karalli tolemàica), e b’ant appoderadu s’armada, s’amministratzione, sas carenas de sos mercados, sos medianeros de sa robba. In àteros logos, in s’ìsula, ant fattu aposentados contra a sos Muntagninos, ammostu: sas biddas latinas de Forum Traiani e Sorabile. Ma dabboi 150 annos issos aiant puru bisonzu de assentare su Cabu ‘e Susu. Et est nàskida sa colònia rumana de Turris Lybissonis, ki est istada pa medas sèculos puramenti latina. A sos Romanos sunt bastados pagos nodos de biddas latinas in puresa, po gubernare totu s’ìsula. Puru Tharros e Nora sunt devénnidas romanas e totu, cun su corollàriu ki sos Sardos ki b’istaiant sunt istados totus bogados.
Su fenòmenu de criare o tènnere in punzu sas tzitades dominadoras, abitadas dae pessones coesas, accaradas assos biddìnculos ispartinados in sas campagnas o in sas biddas, est istadu puru unu bisonzu catalanu: issos ant catzadu sos Pisanos e sos Sardos de Casteddu, e sos Sardos de s’Alighera, po appoderare cun elementos puros assumancu duas tzitades, e cun issas assuzzetare su Cabu ‘e Susu e su Cabu ‘e Sutta.
Beru est ki sa pusidura geogràfica at àpidu s’impurtàntzia sua, fattende calchi affrancu. Ammostu: sa tzitade de Tàtari no est devènnida mai catalana, e su bighinadu cun s’Alighera est istadu poTàtari un’ispina in su costazu. Sos Tataresos sunt giutos a tanti de òdiu anti-catalanu, k’ant ciamadu catalani (pronùntzia caḍḍaráni) fintzas sas blattas. Ma s’òdiu prus mannu dessos Tataresos fiat contra a Casteddu, sa capitale ki gubernaiat cun pagamentas e impiccos. Sas muntagnas de Balàscia e de Gadhura si sun prenadas de bandidos biddaios e bandidos d’eredu nobbili. A Thàtari non s’impreat casi neuna peràula dessa Catalùgna (sa limba de sa bixina Alighera), mentras est impreadu meda s’antigu-itàlicu ki, a narre, no est una limba “nobile”, essendhe istada introduida dae gentixedda gadhuresa duas bortas, cando est torrada a populare Thàtari a pustis dessu male de santu Roccu. Sos majorales de Tàtari ant preférridu ki su pòpulu torraret a bonos nùmeros gràscias a sa gentixedda gadhuresa (Sos Cossos, ki fuedhaiant unu dialettu biddhìncuru, ruzzu, bariadu cun mattana, proite s’antiga tradissione limbìstica dessos Tataresos fiat su latinu et a sighire s’italianu antigu). Ant preférridu custu ammesturamentu cossu/flumenarzesu/romanzesu (de Romàngia) antzis ki bariare una iscolumada dae s’Alighera, sa ki fueddhaiat sa limba dessos dominadores.
Gai, po torrare a sa limba latina, a nd’aiat o nono arrejones, custa, a s’ispartzinare in sas campagnas, in sas biddas? Nono, balla! Sa rajone at àpidu semper farta, proite sos Romanos sunt istados bistos ke occupadores, accabarronadores de terras, furones de ranu, sequestradores de sa flotta, proibidores de sa navigatzione e de sas mercaduras dessos Sardos: tandho ke inimigos e totu; e su pòpulu sardu at sighidu a fuedhare sa limba dessos babbos, dessos jàios, sa limba a base semìtica, peri oe rimunidda in sa fuedhada dessas biddas.
Po s’àteru, in su mundu amus àpidu medas proas de sa cibia pritesa de su cunkistadore de cattigare fintzas sa limba de unu pòpulu asservidu. Ammostu: dassendhe in d’unu cuzzoru su famadu disterru dessos Ebreos a Babilònia (issos ant rimunidu in puresa sa limba issoro), nos podimus tzitare sa polìtica de s’Imperu Assiru, ki faghiat sos disterros miriandhe a s’unificatzione limbìstica. Pro custu, sos Assiros disterraiant a sos Cananeos in s’Assìria o in àteras provintzas assìrias e, a s’incontra, disterraiant a sos Assìrios o a sos provintziales faedhantes assiru in s’oru ‘e Canaan. «Scopo finale era l’assimilazione linguistica, culturale, politica, il più possibile completa, tale da trasformare i vinti in assiri. L’assimilazione completa la conquista, trasformando un regno ribelle e alieno in una nuova provincia del cosmo alle dirette dipendenze del re e del dio di Assur».1
«In questo contesto di rimodellamento demografico e territoriale al servizio degli interessi assiri, e sotto attento controllo di guarnigioni e funzionari assiri, la pratica della “deportazione incrociata”, che coinvolse qualcosa come 4,5 milioni di persone in un arco di tre secoli, svolse un ruolo essenziale. Il racconto biblico della conquista di Samaria narra dapprima la deportazione degli Israeliti:

il re d’Assiria prese Samaria e deportò Israele in Assiria, stabilendoli a Halah, sul Habur fiume di Gozan, e nelle città della Media. (2Re 17:6)

e poco dopo narra l’arrivo dei deportati alieni:

il re d’Assiria fece venire (gente) da Babilonia, da Kuta, da ‘Awwa, da Hamat e da Sefarwayim e li stabilì nelle città della Samaria al posto degli Israeliti. Costoro s’impossessarono di Samaria e si stabilirono nelle sue città. (2Re 17:24)

«Dai testi di Sargon II sappiamo che deportò in Samaria anche degli Arabi:

I Tamudi, Ibadidi, Marsimani, Khayapa, Arabi lontani abitanti del deserto, che non conoscono sorvegliante o funzionario, che a nessun re avevano mai portato tributo, per mandato di Assur mio signore io li abbattei, e il loro resto deportai e insediai in Samaria (ISK, p. 320).»2

Ma s’assimilatzione non b’est mai istada. In sos matessi passos dessa Bìbbia est ischritu ki sas noas populatziones de Samaria ant finidu po si lorigare et istenorare s’una cun s’àtera. Proite sas gherras de cunkista dassaiant trattas de malusangu e de revanche gai mannos, ki cunditzionaiant e trattiniant po séculos sos pòpulos aintro a sa limbas issoro, s’ùnica identidade. Sa prenetta de Samaria est cuffrontàbili – ma petzi po castiai a sas differéntzias – cun sa prenetta de s’Alighera. Innoghe fiat istada fatta un’ifferkidura adamantina, unu pòpulu et una limba; ma su pòpulu istranzu est istadu asserregadu, incasciadu, “inghiriadu” intras a sos muros de s’Alighera ke elementu burdu in d’unu logu fuedhante limba sarda; galu oe s’arressa est tèttara; sa limba catalana pustis 700 annos no est bessida mai dassos muros de s’Alighera. A Samaria imbetzes sa kistione est istada murigada dae su melting pot fattu misciendhe kimbe pòpulos; e s’azzunta de su pòpulu de sese, sos Àrabos fuedhantes una limba bixina a sa limba ebràica, no at pòtidu ke astariare sa situatzione e pònnere s’unos contra a s’àteros. Sos Assiros non keriant custa resèssida. Issos keriant a ponner abberu s’unos contra a s’àterus, ma sigundu sa filosofia de divide et impera. Imbetzes cudh’òdiu est istadu a base dessu declinu econòmicu.
Gai sunt andhadas sas cosas in su Mediterràniu dae candho Assiros, Babilonesos, Hittitos, Medos, Persianos, Grecos, Romanos si sunt attrividos de s’allargare cun sas armas. Petzi sa libertade, sa paritade, sa collaboratzione patzìfica, sa dignidade dessas lìberas mercaduras ant a fagher accedhare sas limbas. Custu est capitadu po medas millénnios in su Mediterràniu, primma ki sos Assiros et sos Babilonesos diant inventare sa “persuasione” dessas disterraduras e dessos impalamentos a trumas.

(…)

Sa Sigunda Koiné Manna (v. § 2.3) at produidu fintzas a sos tempos de Alessandru e d’Augustu (e puru meda a pustis) una limba-mamma (impreada casi tzertamente ca limba franca puru de sa banda “indoeuropea”), ki at operadu ca limba egemònica po meda mill’annos. In issa si reconnoskiant totu sos pòpulos mediterrànios (cumpréndidos sos Šardana) primma de s’accudida de Alessandru Mannu e primma de s’Imperu de Roma, e puru dabboi. Totu custu est accudidu a crebu dessos istudiosos ki balu credint a sa fàula de un’Imperu romanu comintzadore dessa tzivilidade (cun su corollàriu ki antzis de Roma e antzis de Alessandru s’Otzidente siat istadu buttinu dessa barbaridade e no faedharet nemmancu, o aeret limbas no-cumpudhabbiles pa iscimpròrios suos).
Imbetzes amus a marchare calecunos fatos, ki sunt:
1) In su II-I sec. a.e.v., depius de unu séculu dae s’invasione, Cleone giughet bisonzu d’ischrìere unu innétiu in grecu-latinu-pùnicu (columna de brunzu in S.Nicolau Gerréi), po èsser kertu ki sos Sardos lu cumprènnerent assumancu gràscias a sa limba pùnica.
2) Duighentos annos a pustis s’invasione, Cicerone ischriet (Pro Scauro) ki sa Sardigna no at nemmancu una tzitade amiga de su pòpulu romanu. Si sas tzitades fiant galu inimigas assos invasores, ite kerimus narre dessas biddas e dessos Muntagninos?
3) Est nòdidu s’assertu de Sàulu de Tarsos ki, affungandhe acanta a s’ìsula de Malta, issu at campadu gràscias a sos indìgenos, ki faedhaiant una limba barbara (a narre, nen greca nen latina). Fiat una limba semìtica ki intra cudhas pacar zentes duraiat in puresa noantames ki Malta èsseret devénnida romana da depius de 200 annos. Sos Melitenses sarrefudaiant, aggiummai fintzas inconnotamente, de faedhare sa limba de Roma, noantames ki issos èsserent gai pagos e gai espònidos, ki a sos Romanos diat èssere istadu meda fatzile impònere su latinu.
4) Unu àteru mamentu s’agatat in De Magia 98, ue Apuléiu, s’amparandhe dae s’avriada, s’acusa de àere cumbìnkidu cun artes magicas sa gattia Pudentilla de Oea (sa Tripoli de como) a si cojare cun issu, oberit un’iscena impurtanti asuba a sa sotziedade africana de tandho (semus in su 159 e.v.). Infatis issu assentat a un’oru Pudentilla, fèmina ricca e istruida, k’ischriet e fuedhat sa limba latina e puru sa greca; dae s’àteru oru assentat su fizzu de issa, Siciniu Pudenti, ki non solu non iskit su grecu, ma aggiummai impuntat su fuedhu medas bortas tentojendhe d’agatare, aintro de su protzessu, calkeduna fràsia in latinu: issu aiat discuidadu s’istùdiu dessa limba latina, preferendhe bìvere cumente totu su pòpulu, ki faedhaiat petzi su pùnicu. De Apuléiu tandho nos amus a iskire ki in s’Africa latina, occupada dae Roma in su 202 a.e.v. daboi sa battalla de Zama, galu 360 annos a pustis si faedhaiat aggiummai petzi su pùnicu, noantames ki s’Àfrica èsseret istada romanizzada a su menzus. Puru Austinu, tzitadinu africanu, aiat imparau su menzus latinu, ma issu fiat òmine urbanizzadu, issu fiat de cudha minoràntzia de cives ki retzibiant sa preigada cristiana, e custa fiat in latinu.
5) Un’àteru tistimonzu: in su séculu de VI (e.v.), sos Barbaricinos addiosaiant galu ligna et lapides (Littaras de S.Grigori): petzi sas tzitades aiant cumentzadu a retzire su berbu de Gesusu, e noantames medas tzitadinos kitaiant sa tassa po sighire a addiosare sos deus antigos. Castiemus bêi, fiant colados 3 sèculos dae sa liberalizzatzione dessu cristianésimu, 5 séculos e mesu de s’incomintzu suo. Amus a meledare ki sos Barbaricinos de Ospitone (a narre, ¾ dessos Sardos, totu risidentes in logos muntanos mannos meda), fiant galu paganos, et gai no fiant intrados in cuntatu cun sos preigadores ladinos.
Petzi sa riligioni podest oberare, cun lentu protzessu de séculos, inue s’ampramanu polìtiga no redessit. Sa riligioni giughet bisonzu d’èsser preigada cun meda prudéntzia, proite su pòpulu torrat su ki emmo a su nou berbu petzi si est nadu cun sa limba ‘e mama. Gai at fatu Wùlfila in su de IV sèculos e.v., copiandhe s’evanzelu grecu in sa limba gòtica, e de custa at invintadu puru s’alfabetu. Gai ant fatu puru Cirillu e Metòdiu, ki po evangelizzare sa Rùssia ant àpidu fintzas su bisonzu de ditare unu alfabetu natzionali.
Si custos fatos sunt trasladados in un’ìsula manna et argaresti cumente sa Sardigna, tandho s’assempru de Malta, meda de prus su de s’Africa romana, ma puru s’assempru de Ospitone, podent dare idea de sos protzessos limbìsticos ki si fundant approbe unu pòpulu de bìnkidos. Sa crae po cumprènnere su problema s’agatat pròpiu in sa cunkista dessas tzitades e in sa caipidura ki s’est semper criada intra tzitade e campagna.
Po menzus cumprénnere, una riligioni si podest impònnere puru in presse: est bastante unu genocìdiu (cumente at fatu Cortez). Kie abbarrat in vida aderit, balla! Ma sos logos dessa muntagna sarda (ki sunt su 70% de s’ìsula) no sunt istados mai cunkistados cun s’ispada, assumancu fintzas a su séculu de VI, candho s’assempru de Cortez at àpidu unu lughente pritzidenti in s’ispadas bizantinas. Ospitone aiat a amparare s’esistèntzia dessu pòpulu: at cussentidu a su cristianésimu. In cumpensu sa limba sarda est abbarrada sìncara. Proite unu pòpulu inimigu aiat dépidu a ischantzillare sa limba sua pro sa de s’invasori, un’invasori ki, po narre, in su tempu de Ospitone cumintzaiat a s’espressare cun sa limba bizantina e no cun sa latina?
Petzi cun sa cimbrana de su nuraghe Aidu Entos e cun sa Tabula de Esterzìli sa Sardigna cumentzat a aer su primmu documentu romanizzanti. Ainnantis de sos Romanos – custu est tzertu – sos documentos sunt ischritos petzi in fenìciu o pùnicu. In d’una, sos Sardos ant cumentzadu a ischrìere sa limba issoro cun sa grafia (e sa limba) imperandhe in su I millénniu a.e.v. in su laku tzentru-otzidentale dessu Mediterràniu: est sa limba fenìtziu-sarda.”

Fonte: Grammàtica de sa Limba Sarda Prelatina, Salvatore Dedola

[1.5 Su métodu etimològicu bálidu; 1.6 Tzitade e campagna; 1.7 Sas proas dessa faedhada pan-semìtica in Sardigna]